La primera meitat del segle I aC es caracteritzà pel que fa l’evolució de la poesia llatina per la innovació estilística i la incorporació de noves formes, majoritàriament d’inspiració grega. Els poetae noui, dels quals Catul (87-57 aC) fou un representant, havien de respondre a exigències estrictes d’estètica i contingut. L’exercici d’escriptura es convertiria així en tasca àrdua que condicionava l’extensió de les obres i feia que els autors s’inclinessin pels gèneres més breus, com els epigrames en dístics, els poemes lírics o els epilis.

La recerca de temàtica nova determinava la creació poètica del grup de poetes de Catul: s’allunyaren de la imatgeria difosa en la literatura èpica per cercar en temes menys recurrents de la literatura els temes a partir dels quals desenvolupar la seva obra. Els principis estètics a seguir eren els del poeta hel·lenístic Cal·límac (310-240 aC), qui cercava en la precisió i la selecció dels mots un efecte sonor melòdic que evoqués imatges concises, tot defugint els poemes d’estructuració prolongada, complicada i compromesa amb els principis enunciats per Aristòtil. Així, els poemes del nou gènere evitaven la unitat temàtica estricta. L’obra dels neotèrics tenia un to força intimista en comparació amb la producció literària anterior, a la vegada que en la selecció de passatges mitològics es feia gala d’una gran cultura erudita, creant poemes de vegades marcadament intel·lectuals.

L’adaptació de processos d’escriptura grecs a la llengua llatina no és un fenomen nou ni aïllat, no obstant la desconeixença dels originals fa difícil arribar a comprendre fins a quin punt es pot establir una relació directa, tant en forma com en contingut, entre l’originari grec i el poema llatí. En el cas del poema LXVI de Catul, sembla poder establir-se una relació amb uns versos de Cal·límac que tractaven la mateixa temàtica, tot i que és difícil justificar una correspondència clara i completa, ja que manquen almenys dues terceres parts de l’original.

Més enllà de les dificultats concretes del text, és interessant observar com, altre cop, la literatura llatina realitza un nou pas evolutiu en base al desenvolupament d’una idea prèvia, d’origen grec. Els models anteriors ja són textos d’escola, i la possibilitat de realitzar un trencament només es dóna gràcies a aquesta condició prèvia: existeix un llenguatge literari mínimament establert. El menyspreu per part dels alts cercles col·legiats no es fa esperar: consideren les nugae, que els mateixos poetae noui per la seva banda es prenien amb força seriositat, com a jocs infantils. De seguida se’ls anomena pejorativament “nous”, qualificatiu que per a la societat romana tenia poques connotacions positives.

El poema LXVI forma part de les composicions de tipus alexandrí, segurament inspirades per originals grecs, i pot ser considerat paradigmàtic dins la producció de Catul pel que fa a la innovació formal dins el seguiment de la tradició hel·lenística. El poema tracta un tema històrico-mitològic des d’una perspectiva que, fins i tot al lector modern, resulta sorprenent: l’autor s’identifica amb la cabellera de la reina Berenice (269-221 aC), esposa de Ptolomeu III Euergetes, que prometé oferir-la com a ofrena a la deessa Venus en cas que el seu espòs tornés victoriós d’una campanya a Síria.

Més enllà de la personificació, que tenint en compte altres poemes de Catul com el XLII tampoc no resulta tan estranya dins la seva producció, l’autor té cura de presentar un poema formalment ben estructurat: la intenció no és merament satírica, sinó també estètica. Aquest és el pas que allunya Catul de Lucili, predecessor en matèria d’innovació estilística a la poesia llatina.

El poeta narra una espècie d’apoteosi en què el cabell de la reina és elevat per la deessa a constelació. Els primers versos fan una introducció descriptiva de l’entorn astronòmic i situen la constel·lació del cabell de Berenice (fins al vers 7) per continuar donant les causes d’aquesta “apoteosi” (versos 8-14). A partir del vers 15, la cabellera fa un enaltiment de la puresa amorosa de la seva reina ([...]fratris cari flebile discidium) que motivà la seva promesa de fer un sacrifici a Venus. La dona es presenta com a model de conducta. A aquest primer clímax s’arriba entre els versos 33 i 35, per continuar explicant, tot seguit, la victòria de Ptolomeu i l’acompliment d’allò promès: la cabellera se separa a contracor del cap de la reina (versos 39 i 40) i és elevada al cel com a constel·lació en un segon clímax (versos 63 i 64). A partir d’aquest punt comença probablement l’aspecte més interessant del poema: la cabellera, tot i haver estat juxtaposada a l’esfera divina, no frueix del seu privilegi i recorda amb dolor la separació de la seva mestressa (versos 75-78). El final culminant és l’enaltiment de la bellesa: la cabellera demana a la reina que no s’oblidi d’honrar Venus amb els ungüents pertinents, que no es privi dels luxes.

Probablement, aquesta última part del poema es pot inscriure ideològicament en el corrent filosòfic de l’epicureisme i l’hedonisme romà. Més enllà de l’enaltiment d’un heroi o dels valors que motiven les seves accions, Catul fa encomi en el seu poema de la bellesa d’una sola dona. El gest de tallar-se la cabellera fa funcionar engranatges a les esferes divines –Venus reconeix el sacrifici– i es representa en el poema com un acte de pietat. Per altra banda, aquesta mateixa cabellera es lamenta de la separació: l’únic consol es troba en la bellesa de la reina, mortal i efímera, però a la vegada lluminosa al firmament.

Manfred Fuhrmann: Geschichte der römischen Literatur. Stuttgart: Reclam Verlag, 2011.

Francis Warre Cornish (trad. i ed.): Catullus. Harvard: Harvard University Press, 1976.

Imatge de la portada: gravat núm. VII del llibre Alexander Jamieson: A celestial atlas. London: G. & W.B. Whittaker, 1822. Astronomical Applications Department of the U.S. Naval Observatory (Consultat el 29 de gener de 2018). http://aa.usno.navy.mil/library/rare/jamieson_plate7.jpg

Comentari de text dut a terme en una assignatura universitària: Marc Mayer Olivé: Literatura llatina d'època republicana. Universitat de Barcelona, semestre d'estiu 2014.